"El vol de l’àguila" es la materialización de una ilusión. El reconocimiento y la difusión del mensaje que Enric Barbat (cantautor catalán y amante incondicional de la vida) quiso hacer llegar al mayor número de personas posible, para recordar y despertar la vibración del AMOR.

sábado, 6 de abril de 2013

Entrevista



Entrevista català:

1. Quan vas sentir a parlar dels Setze Jutges per primera vegada?
Vaig coneixer els Jutges a través d’en Quico Pi de la Serra, a qui vaig conectar a la Capella Fracesa, a través d’amics comuns.

2. Com va ser el teu ingrés als jutges?
Era al principi  i no hi habia cap traba per entrar. Mes aviat era al revés, quants més millor.

3. Recordes detalls del teu debut? Quines cançons vas cantar?
Jo vaig preparar un trio amb els germans Soria, en Josep María, periodista i el seu germà Eduard. No recordo quin dels dos es va posar malalt i vaig debutar jo tot sol. Si recordo: era el día de Sant Raimond de Penyafort a la Facultat de Dret de Pedralbes de l’any 1963. Vaig cantar unes cançons entre les que una es deia “la Sirena”  de la que (gràcies a déu)  no en recordo res.

4. Et senties en igualtat de condicions, al costat dels altres Jutges més grans?
Si

5. Quin paper hi jugaven “els vells” en els Setze Jutges? Va evolucionar el seu rol, des que vas entrar?
Segurament ells portaven les idees “polítiques” més clares que nosaltres, que erem xicots de 20 anys, i teníem més boires al cap.

6. De quina de les teves cançons com a Jutge n’estàs més satisfet? I disc?
N’hi ha unes quantes, que em semblen bones cançons. “el malalt”, “en un gran ciutat”, i ...   com a disc el meu LP de la teulada em sembla un bon disc. Pero a la fi totes son filles del mateix pare.

7. Quan vau començar a a tocar el Jeepers Creepers? El tocàveu al començament i al final de cada actuació o només al final?
Aixó del Jeepers Creepers (toma modernidad) m’imagino que és el “setze jutges mengen...” i normalment ho cantavem al final.

8. Amb les teves cançons, tenies la sensació que, potser també amb el Quico estàveu fent un audaç pas endavant del vostre lema de fer “la crònica tendra i irònica del país”? Se’t quedava curt, aquest lema?
Jo, si t’he de ser sincer, no tenía cap sensació més que la de fer cançons, tal com rajaven i sortíen d’una estranya necessitat d’escriure-les.
La “crònica tendra i irònica del pais” va ser una forma de presentar els Jutges (val a dir que encertada) que en Miquel Porter va trobar per resumir l’aire que el conjunt de les nostres cançons respirava.

9. Vas tenir cap problema amb la censura?
Els normals:
Avui aquesta cancó, SI... demà aquesta cançó, NO…
Aquí aquesta cançó, SI... allà aquesta cançó, NO…
El senyor censurador darrera teu, mentres cantes, llegint per que no et “despistis”. No fos cas que introduexis qualque cosa que destrossi la “política” franquista.
Vist des dels anys, fins feia com una mica de companyía, com un “Pepito Grillo” inadecuat.

10. Pots explicar-nos quina “culpa” tens de la vocació musical d’en Serrat i de la seva entrada com a Jutge?
Culpa, cap. En Joan Manuel va venir a la tenda de Castillejos (servei militar), on complíem amb els nostres deures, i em va dir que feia cançons. Eren les quatre del primer disc, “la guitarra”, “ella em deixa”, em sembla recordar, i dues més. Era tan bo com sempre i a l’hivern següent, un cop acabades les nostres aventures amb els mauser, es va incorporar a la “plantilla”.

11. Què significà pels jutges l’entrada d’en Serrat? Va pujar el nivell d’exigència a partir de la seva entrada?
A mi em sembla que el que va pujar va ser l’ensurt, perque el noi va sortir disparat com un coet.

12. Què en recordes, de les gravacions dels teus primers discs?
Quina emoció !!

13. Vas tenir cap mena de veu, pel que fa als arranjaments?
Ni pilota, nosaltres erem considerats, i amb raó, uns llecs absoluts que s’ens había de dur a bon port amb els esforços displicents dels musics.
I ERA VERITAT

14. En algun moment van acabar els Jutges sent una mena d’establishment de la cançó?
Jo no em vaig sentir mai formant part d’un establishment. Ja sé que hi ha cantants que diuen que van ser rebutjats. De ver de ver, no recordo haber “jutjat” mai ningú, ni ser cap privilegiat, ni tocar el cel amb les mans. Mes aviat la terra amb el cul.

15. Quan et vas sentir desvinculat dels Setze Jutges?
Els “jutges” , com la sardana, va ser una dansa que es fa i es desfà, i tal com es va anar fent (mentres va ser necessari) es va anar desfent i diluint quan la seva utilitat va anar perdent força, i al mateix temps van anar sorgint les individualitats que han donat continuitat a la cançó.

16. Com va ser el final dels Setze Jutges? Es va finiquitar en una reunió a casa el Llauradó? Va tenir-hi rés a veure el bilingüisme, o foren més aviat motius de professionalització?
Jo crec, com ja he dit, que els “Jutges” van sorgir perqué, d’alguna forma, un pais decaigut i sense ànima els reclamaba, i aixó és el que van aportar: ajudar a aixecar l’ànim (que  no és poc) i tornar a la gent l’orgull del seu pais.
I... “aquí paz y después gloria”.

17. Quines cançons t’agrada més sentir, dels jutges?
Totes i cap,  i que consti que de les que no sonen mai, n’hi ha de precioses.



Entrevista castellano:

1. ¿Cuándo oíste hablar por primera vez de los “Setze Jutges”?
Conocí los “Jutges” a través de Quico Pi de la Serra, a quién conecté en la Capilla Francesa, a través de amigos en común.

2. ¿Cómo fue tu ingreso en los “Jutges”?
Era al principio y no había ningún problema para entrar. Era justo al revés, como más mejor.

3. ¿Recuerdas detalles de tu debut? ¿Qué canciones cantaste?
Preparé un trío con los hermanos Soria, Josep María, periodista, y su hermano Eduard. No recuerdo cual de los dos enfermó y debuté solo.
Sí recuerdo: era el día de San Raimond de Penyafort, en la Facultad de Derecho de Pedralbes en el año 1963.
Canté varias canciones, una de las cuales se llamaba “la Sirena”, de la que (gracias a dios) no recuerdo nada.

4. ¿Te sentías en igualdad de condiciones con los otros “Jutges” mayores?
Si

5. ¿Qué papel jugaban “los viejos” en los “Setze Jutges”? ¿Evolucionó su rol desde que entraste?
Seguramente ellos tenían las ideas “políticas” más claras que nosotros, que éramos chicos de 20 años, y teníamos más nublada la cabeza.

6. ¿De que canción de tu etapa como “Jutge” estás más orgulloso? ¿I disco?
Hay unas cuantas que me parecen buenas canciones. “El malalt”, “En una gran ciutat”, y… como disco, mi primer LP del tejado. Pero al fin y al cabo, todas son hijas del mismo padre.

7. ¿ Cuando empezasteis a tocar el Jeepers Creepers? ¿Lo tocabais siempre al inicio y final de cada actuación o solamente al final?
Esto del Jeepers Creepers (toma modernidad) me imagino que es “els setze jutges mengen…” y normalmente lo cantábamos al final.

8. Con tus canciones, tenías la sensación de que, quizá también con Quico  estabais haciendo un paso más en vuestro lema de hacer “ la tierna e irónica crónica del país”? ¿ Se te quedaba corto este lema?
Yo, si te tengo que ser sincero, no tenía ninguna otra sensación más que la de hacer canciones, tal como brotaban y salían de una necesidad extraña de escribirlas.
La “tierna e irónica crónica del país” fue una forma de presentación de los “Jutges” (acertada) que Miquel Porter encontró para resumir el aire que respiraba el conjunto de nuestras canciones.

9. ¿Tuviste algún problema con la censura?
Los normales:
Hoy esta canción, SI… mañana esta canción, NO…
Aquí esta canción, SI… ahí esta canción, NO…
El señor censurador detrás de ti, mientras cantas, leyendo para que no te despistes. No vaya a ser que introduzcas algo que destroce la “política” franquista.
Visto con los años, hasta te hacia un poco de compañía, como un “Pepito Grillo” inadecuado.

10. ¿Puedes contarnos que “culpa” tienes de la vocación musical de Serrat y de su entrada como “Jutge”?
Culpa, ninguna. Joan Manuel vino a la tienda de Castillejos (servicio militar), donde cumplíamos con nuestro deber, y me dijo que hacia canciones. Eran las cuatro de su primer disco, “la guitarra”, “ella em deixa”, (creo recordar), y dos más.
Era tan bueno como siempre, y al invierno siguiente, cuando terminamos nuestras aventuras con los Mauser, se incorporó a la “plantilla”.

11. ¿Qué significó la entrada de Serrat para los “Jutges”? Subió el nivel de exigencia a partir de su entrada?
Me parece que lo que subió fue el susto, porque el chico salió disparado como un cohete.

12. ¿Qué recuerdas de las grabaciones de tus primeros discos?
¡¡Que emoción!!

13.  ¿Tuviste voz y voto en los arreglos?
Nada, nosotros éramos considerados (y con razón) desconocedores absolutos, a los cuales había que llevar a buen puerto con el esfuerzo de los músicos.
I ERA VERDAD

14.  ¿En algún momento los “Jutges” acabaron siendo un tipo de establishment de la canción?
Yo nunca me sentí formando parte de un establishment . Sé que hay cantantes que dicen fueron rechazados.
De verdad, no recuerdo haber juzgado nunca a nadie, ni ser ningún privilegiado, ni tocar el cielo con mis manos. Mas bien la tierra con el culo.

15. ¿ Cuando te sentiste desvinculado de los “Setze Jutges”?
Los “Jutges”, como la sardana, fue una danza que se hace y deshace, y de la forma que se fue creando (mientras fue necesario), se fue deshaciendo y diluyendo cuando perdió fuerza su utilidad, y al mismo tiempo fueron surgiendo las individualidades que han dado continuidad a la canción.

16. ¿Cómo fue el final de los “Setze Jutges”? ¿Se finiquitó en una reunión en casa de Llauradó? ¿ Tubo el bilingüismo algo que ver, o fueron más los motivos de profesionalización?
Yo creo, como ya he dicho, que los “Jutges” surgieron porque, de alguna forma, un país decaído y sin alma los reclamaba, y esto fue lo que aportaron: ayudar a levantar el ánimo (que no es poco) y devolver a la gente el orgullo de su país.
Y… “aquí paz y después gloria”.

17. ¿Qué canciones de los “Jutges” te gusta más escuchar?
Todas y ninguna, y que conste que de las que nunca suenan, hay algunas que son preciosas.

No hay comentarios:

Publicar un comentario